L’Anna és la del mig a la foto.
La Mónica i el Ramón són actors.
Ells dos són els protagonistes de la història de ficció que t’ha portat fins aquí.
Fins a una escena real que va viure l’Anna. Una escena que potser has viscut tu, o algú a qui estimes.
Perquè l’han viscut més de 800 persones al dia aquest any, només a Espanya.
Una escena sense maquillatge ni espectadors, on una persona que es creia sana escolta dues paraules:
tens càncer
L’Anna Bacardit tenia 28 anys el dia que les va sentir.
El nom i cognoms del seu inoportú company de repartiment van ser: càncer de mama amb metàstasi a ossos i fetge.
I després, el silenci.
I un únic pensament, intrús, alternat el ritme d’un cor amant de la música i el cinema:
no arribaré als trenta
Estava espantada però viva i va prendre dues decisions:
Fer front al tractament de radioteràpia que seria dur.
Fer-ho amb música i amb un objectiu clar.
La idea boja i musical que van tenir ella i l’Elies (el de la foto) va ser convertir el pati de casa l’Anna, un dels tants raconets privats i bonics de Barcelona, en l’escenari de 8 bandes sonores amb un públic molt especial.
Gràcies a bons amics i a la seva feina a una productora de publicitat i videoclips, “Ràdio Pati” va deixar de ser una idea per convertir-se en un cicle de 8 concerts privats i irrepetibles.
Van compensar dies de tractament i efectes secundaris amb nits de setembre plenes de vida, obrint les portes del seu pati a més de 300 persones.
Que no van ser només espectadors, ni “extres”.
Van ser actors principals.
Perquè no van pagar una entrada a canvi d’una bona estona de música. Van donar temps real de recerca científica per investigar casos de metàstasi complicats, com el de l’Anna.
Es van sumar perquè, cada dia que el càncer torni a entrar en escena, la recerca tampoc hagi parat ni esperat.
Per donar-li temps a una vida més.
I aquí és on el guió de l’Anna es va creuar amb el de l’IRB Barcelona i el programa de recerca de les metàstasis.
Va ser ella qui va venir en persona, amb el seu somriure i aquella mirada valenta, a fer les preguntes i entendre les respostes abans de posar el seu temps, el seu esforç i la seva comunitat a les nostres mans.
Quan va trepitjar els laboratoris de l’IRB Barcelona, va veure que no eren ficció, sinó tan reals i plens de possibilitats com allò que ella mateixa estava creant amb “Ràdio Pati”.
Els petits concerts privats al pati de l’Anna, més els posteriors en escenaris més grans, van portar més de 20.000 euros directes als laboratoris que investiguen les metàstasis, gràcies als 750 protagonistes d’una banda sonora feta de generositat i acció.
La bona notícia va ser que l’Anna va superar amb èxit el tractament i li van poder treure el tumor principal.
Però, només any després, ha tornat.
La metàstasi ha tornat a colar-se al seu guió.
I l’Anna continua endavant, amb la mateixa força i el compromís que la van portar a obrir el seu pati i unir persones. I ho seguirà fent.
Ella segueix igual de convençuda d’aquelles dues decisions que va prendre després de sentir per primer cop “és càncer”:
Afrontar el tractament i unir persones per la recerca.
Perquè la recerca també continua. Per ella i per a totes les persones que avui necessiten temps per seguir escrivint escenes de vida.
I ella ha tornat a fer possible una idea boja, creativa i encara més oberta a tothom:
El curtmetratge que t’ha portat fins aquí.
L’han creat de manera gratuïta els seus companys de la productora CANADA, un equip de persones generoses, amb un objectiu compartit: arribar encara a més persones generoses.
Persones que, com les 750 que van omplir el seu pati aquelles nits d’estiu, decidiran tenir avui un paper en la curació del càncer.
Un paper real i concret. No gran o petit.
Si ets una d’elles i has arribat fins aquí, l’Anna té un missatge per a tu.
I ara, la resposta és teva.
Si és un NO, et facilitem la manera més segura i senzilla de fer-li arribar a l’Anna i d’escoltar la seva resposta, i la nostra.
No m’espero, Anna.