L’Erika López-Arribillaga [postdoc del grup de Genòmica Biomèdica de l'IRB Barcelona] és Biòloga per vocació. Ja de molt jove tenia clar que volia estudiar Biologia, i tenia tan clares les matèries que volia cursar que va buscar a quasi totes les facultats espanyoles. Va trobar que la que més li interessava era Biologia Humana de la Universitat Pompeu Fabra, i sense pensar-s’ho dues vegades, amb 18 anys, va venir a Barcelona des del País Basc. Des de llavors, ha fet una carrera en la recerca del càncer tant bona que l‘ha dut a merèixer una beca d’Investigadora Postdoctoral finançada per la AECC en el nostre grup.

L’Erika ja fa 4 anys que està al grup, i ella, que és la persona que ha estat des de bon començament en el wet lab, ha pogut gaudir de com és muntar un laboratori experimental en un grup inicialment bioinformàtic 100%. Des del començament ha encaixat a la perfecció en el grup, tant a nivell personal com a nivell de recerca.

 

Com és que vas voler estudiar Biologia Humana a la UPF?

Sabia que volia estudiar Biologia, a mi m’agradava la història natural, però tenia clar que el que volia fer era recerca, mirant cap al futur. Volia conèixer el cos humà però no volia ser metgessa, així que em vaig mirar el pla d’estudis i vaig veure que Biologia Humana de la UPF era perfecte per mi, tenia tot el que jo volia, les matèries sobre el cos humà i el fet que estigués enfocada a recerca.

 

Què t’agrada més de treballar a un wet lab?

Que cada dia és diferent, al wet lab cada dia aprenc alguna cosa nova. Sempre cal posar a punt una tècnica concreta. M’agrada poder fer experiments, poder comprovar les hipòtesis i analitzar els resultats. També m’agrada molt que em dóna l’oportunitat d’ensenyar. Al wet lab mai treballes sol, sempre es treballa en equip, i una part del dia a dia és compartir els coneixements. Això em permet ensenyar i al mateix temps aprendre.

 

Quina sensació vas tenir en començar en un grup de Bioinformàtica?

Al principi va ser molt “abrumador”. Era excitant i em feia molt de vertigen. Amb vertigen per si estaria a l’alçada d’un equip amb gent tant preparada, però també ho trobava excitant, sortia de la meva zona de confort i aprendria molt.

 

Creus que t’ha donat una perspectiva diferent?

Sí, m’ha donat una altra perspectiva. Jo venia d’una tesi molt centrada en la Biologia cel·lular, molt centrada en l’organisme sencer, fins i tot. Començar a pensar a nivell de cada base de l’ADN va ser un canvi molt gran.

 

Tu gaudeixes molt de la recerca, però també gaudeixes molt de la divulgació. Què és el que més t’agrada de tenir estudiants de batxillerat o de participar als open days?

De part dels estudiants m’agrada molt el feedback que rebo a nivell de sensacions. Són persones amb molta il·lusió i molt impressionables (en positiu), tenen preguntes sobre la vida d’una investigadora, per exemple, molt innocents però que es nota que fan amb molta il·lusió. Això em transporta als anys en què jo començava…

De fer divulgació al públic general m’agrada veure com la gent acaba entenent el que fem i el perquè ho fem i com s’il·lusionen amb la feina que fem, encara que d’alguna manera no sigui del tot visible per ells.

 

Com et vas sentir en rebre una beca de l’Asociación Española Contra el Cáncer (AECC)?

Que em donessin la beca em va fer molta il·lusió, per mi a més de una beca era un reconeixement per la meva carrera i per a poder-la continuar. Em va fer sentir molt orgullosa. A part, també em va permetre veure tot el que fa una organització com la AECC, tant a la cerimònia d’entrega de beques, com a un esdeveniment amb associats al que em van convidar. Les diferents seus de l’Associació poden triar quins projectes volen finançar, la d’Albacete va triar el meu, i els vaig anar a visitar. Això em va apropar a tota la societat que ajuda a que es pugui fer recerca amb les seves aportacions. També em va permetre conèixer una tasca important que fa la AECC d’acompanyament als pacients i familiars. Realment, em va fer sentir molt agraïda. El projecte que vaig presentar està enfocat al càncer colorectal. L’objectiu és estudiar com algunes quimioterapies afecten l’ADN. Amb aquest projecte sento que puc desenvolupar tot el que estic aprenent al grup, aprofitant també el que vaig aprendre durant la tesi, ja que una part de la qual també estudiava el càncer colorectal.

 

La teva feina depèn de poder anar cada dia al Laboratori Experimental. Com t’ho vas fer quan es va  decretar el confinament total?

Durant dues setmanes vaig estar treballant des de casa. La majoria de feina que fem s’ha de fer al laboratori, però també hi ha una part que es pot fer davant de l’ordinador. Vaig aprofitar per posar ordre, per llegir i per escriure. Per repassar protocols, pensar possibles experiments, llegir per aprendre…, poder fer aquestes feines em va ajudar a sentir-me útil. Després de les dues primeres setmanes vaig passar a treballar voluntàriament per al programa Orfeu per a realització de test PCR massius que es va implantar a alguns centres de recerca. Vaig estar una setmana participant des de casa en la part organitzativa, calia determinar què calia comprar, quins protocols es farien servir, establir i pensar en quin espai es posaria la maquinaria i per fer les PCR….de seguida vaig haver d’anar també a l’IRB, quan encara tothom estava a casa, per a participar en la posta a punt del programa.

 

Sé que tens una gran afició, que t’agrada molt fer mitja. Li trobes alguna similitud amb la ciència?

Sí, m’agrada molt fer mitja, i en faig molta. Per una banda puc dir que té relació amb la ciència perquè té molta matemàtica, s’han de fer encaixar els punts, cal anar comptant, i cal seguir un patró, que podríem dir que pot ser semblant a seguir un protocol al laboratori o una recepta de cuina. Però per altra banda, és una tasca molt repetitiva, i quan és un teixit simple és quasi meditativa. Em serveix per d’alguna manera aturar el cervell al cap del dia i no pensar en res que tingui a veure amb experiments. M’ajuda molt a deixar la ment en blanc i relaxar-me després de la feina.

 

Com t’agradaria estar en uns 2 o 3 anys, com t’hi veus?

Ara mateix crec que m’agradaria seguir al grup. M’agrada pensar en les coses que faig a llarg termini, fer les coses a foc lent, i donar continuïtat als projectes. Encara que en recerca, de vegades hi ha molta mobilitat, jo mai he sentit pressa per sortir del grup. Em veig fent recerca en aquest grup o un altre, en una posició que em permeti estar formant a altres, per exemple, estudiants de doctorat, o sigui, portant el meu petit projecte però alhora donant suport a molta gent.

 

 

L’Erika, és una de les “animadores” del grup, sempre esta disposada a organitzar activitats, ja siguin científiques, de divulgació, o lúdiques. Aquest any va organitzar un amic invisible bastant original, com que no podíem fer cap celebració de Nadal i ja fa molt de temps que no podem estar tot el grup junt, l’Erika va organitzar un “Secret Santa” del que vam gaudir molt. Vam fer una trobada virtual en què cadascú obria el seu regal, que havia rebut per correu o recollit a l’IRB, i també cadascú intentava endevinar qui era el seu “amic invisible”. Sens dubte és una de les peces clau al grup, i com ja he expressat, no només a nivell científic sinó també a nivell personal.

 

 

 

Extret del blog "La Ciència a l'ADN", de Martina Gasull, Lab Manager del grup de Genòmica Biomèdica de l'IRB Barcelona.