Manuel Serrano: “Canviar de centre i d’entorn és una reprogramació”

Manuel Serrano, cap del laboratori de Plasticitat Cel·lular i Malaltia a l'IRB Barcelona (Fundació "la Caixa")
Manuel Serrano, cap del laboratori de Plasticitat Cel·lular i Malaltia a l'IRB Barcelona (Fundació "la Caixa")

Del càncer a la reparació de teixits, del CNIO a l'IRB Barcelona

Treballar sempre a la intersecció entre temes, càncer i envelliment, càncer i metabolisme o càncer i reprogramació. Aquesta és la marca personal del científic Manuel Serrano, atrevir-se a posar el peu allà on encara no ha treballat. Una audàcia que ha caracteritzat la seva etapa al capdavant del "Grup de Supressió Tumoral" al Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas (CNIO) des del 2003, i que ara porta a l'IRB Barcelona, on el seu grup de recerca en "Plasticitat Cel·lular i Malaltia" podrà "posar els peus en més àrees, aprofitant al màxim la multidisciplinarietat del centre".

Com serà la teva ciència a l'IRB Barcelona?

— El tema principal en el qual vull treballar és la reparació de teixits. Quan es produeix un dany en un teixit, les cèl·lules danyades, anomenades senescents, tenen un paper molt important i volem entendre com notifiquen a l'organisme què cal reparar i com. Igualment, volem entendre la dinàmica de les cèl·lules que finalment realitzen la reparació tissular. Aquestes són àrees molt poc conegudes, en les quals ja hem fet algunes passes i podem aportar una visió diferent.

De quin punt parteixes?

— Les cèl·lules dels teixits tenen una funció molt definida i restringida, i per poder reparar un teixit primer han de fer-se més versàtils, és a dir, adquirir plasticitat. Per tant, el primer que han de fer és desespecialitzar-se. Des del nostre laboratori, estudiem com ocorre aquesta adquisició de plasticitat quan hi ha un dany en un teixit. El que ens interessa és aquest estat versàtil que els permet reparar el teixit. L'exemple més estudiat i millor conegut de plasticitat és la reprogramació cel·lular descoberta per John B. Gurdon i Shinya Yamanaka.

Perquè, la reparació i la reprogramació cel·lular tenen relació?

— És una hipòtesi, treballem en la línia de què la reprogramació cel·lular té alguna cosa a veure amb la reparació que ocorre en un teixit.

— Quines són les malalties o patologies que es beneficiarien d'aquestes línies d'estudi?

— Moltes. Nosaltres estem treballant en diabetis i en fibrosi pulmonar. En diabetis, el pàncrees no té cèl·lules que produeixen insulina i l'objectiu és que les generi. En el cas de la fibrosi pulmonar, és un teixit que està molt danyat i les cèl·lules danyades no han estat eliminades i reemplaçades per funcionals. Estem intentant eliminar amb fàrmacs les cèl·lules danyades i estimular així la reparació.

I, quins reptes se us plantegen?

— Com induir aquesta plasticitat amb fàrmacs és un desafiament que no està resolt. Ara ho induïm amb gens, però no es pot fer en un pacient.

En aquest sentit, i en paral·lel a l'establiment del laboratori a l'IRB Barcelona, a principis d'aquest any he cofundat, juntament amb tres companys, la meva primera spin-off anomenada Senolytic Therapeutics. El nostre objectiu és dur a assajos clínics un fàrmac que hem desenvolupat i patentat per eliminar les cèl·lules senescents que s'acumulen en els teixits danyats; i que ja hem demostrat que funciona en ratolins.

 

Un moment per al canvi

— Del càncer a la reparació de teixits, per què?

— He anat canviant el meu tema de treball, tot i que segueixo amb el càncer. Els danys crònics en els teixits són un dels factors de risc millor coneguts per al desenvolupament del càncer. Un procés de reparació defectuós és la base de moltes malalties, i penso que aquesta idea pot aplicar-se també al càncer. Per això, sentia que havia de fer una passa més i estudiar els processos de reparació.

— I, què et va impulsar a escollir l'IRB Barcelona?

— L'institut ofereix un entorn científic molt variat. Aquí hi ha una àmplia diversitat d'especialització, en moltes malalties i en molts temes, el que és molt atractiu. Sempre que he visitat l'IRB, a més d'impressionar-me el seu nivell científic, he percebut un ambient obert i col·laboratiu, essencial per a què sorgeixin idees innovadores. I des que vaig manifestar el meu interès per unir-me a aquest, la reacció de tots els seus investigadors ha estat molt positiva. Tinc una magnífica relació personal amb ells i això és, sens dubte, un factor molt important per a un clima de treball creatiu.

Alhora, canviar de centre, ciutat i entorn és una reprogramació. És una manera de refrescar-me, de reactivar-me. És un desafiament.

— Canvi també d'entorn, s'està posicionant Catalunya com a pol d'atracció del talent científic?

— Sí, sens dubte. Perquè les autoritats de la Generalitat estan invertint, amb programes de captació i retenció del talent com ICREA. Quan es fa una inversió cal que els seus gestors apliquin criteris professionals i científics, una combinació que fa que els diners invertits siguin molt eficients i atractius per als de fora. A Catalunya, el criteri sempre ha sigut la ciència, només hi ha hagut ciència per davant i per darrere.

L'impuls de fundacions privades com Obra Social "la Caixa" també és essencial en un moment en què el suport de les institucions públiques autonòmiques, espanyoles i europees ha disminuït. La seva implicació en ciència és realment encomiable.

— És moment de fer balanç, com valores la teva etapa al CNIO?

— El CNIO ha sigut la meva maduresa científica. Ha suposat un salt quantitatiu molt important en la meva carrera, perquè s’han posat a la meva disposició molts recursos i llibertat: 'Fes el que vulguis'. He pogut ser creatiu, explorar i ficar-me en temes en els quals no m'hi hagués ficat d'una altra forma.

 

El dia a dia al laboratori

Quin ambient es respira al teu laboratori?

— Intento que la gent estigui a gust, que se sentin motivats, valorats i que tothom tingui total llibertat per parlar.

— I als científics joves que comencen en el teu laboratori, què els hi demanes?

— Que comentin, que preguntin. Sempre els hi dic: 'estar treballant en el que no sabem, això és la ciència de frontera. Jo sé tan poc d'això com tu i això és un bon senyal, vol dir que estem al límit, a la frontera. Empenyem en aquesta direcció, però jo no tinc seguretats ni et sé dir el que ocorrerà'. De vegades em proposen experiments que em semblen impossibles i sempre els hi dic que endavant i que tant de bo jo m'equivoqui i l'experiment funcioni.

— Arribar a aquest coneixement de frontera, t'ho dona la pregunta o el resultat?

— També t'ho dona la pregunta. Que ens preguntem al laboratori quina relació tenen la reparació i la reprogramació cel·lular, és una gran pregunta. Podríem fer-nos preguntes més petites d'un resultat que vam veure ahir, què passa si canviem la dosi, el temps ... Un pot enfocar-se en petites preguntes, el que també és molt important i necessari.

— Però, a tu t'interessen un altre tipus de preguntes...

— Sí, a mi m'agraden les preguntes una mica més "exploratòries".

 

(Escrit per: Llúcia Ribot)